El cor és el que em resta
El cor és allò que jo crec que dono. Cada cop que em retornen el regal, llavors només cal dir, com en Werther, que el cor és el que queda de mi, un cop desapareix l'esperit que em presten i que no vull. El cor és el que em resta (...). ( Barthes, 1977) Estic aprenent a estimar i a estimar-me un cop havent estimat. Recentment, m'he adonat que el que més mal em fa quan s'acaba una relació (en termes generals) és sentir que ho he donat tot de mi en va. De vegades sento ràbia, altres només em sento ximple, però el que em perjudica de veritat és que per recuperar l'amor donat necessito temps i paciència perquè no em torna immediatament. Suposo que el problema està que parteixo d'una base on l'amor que comparteixo realment no és compartit, més aviat una forma d'estima embolicada en una idealització i romantització de l'altre. Entenc, per tant, que ho deixo tot anar en el moment en què estimo més a l'altre que a mi mateixa, o que m'estimo més a mi mate...