El cor és el que em resta

El cor és allò que jo crec que dono. Cada cop que em retornen el regal, llavors només cal dir, com en Werther, que el cor és el que queda de mi, un cop desapareix l'esperit que em presten i que no vull. El cor és el que em resta (...).  (Barthes, 1977)

Estic aprenent a estimar i a estimar-me un cop havent estimat. Recentment, m'he adonat que el que més mal em fa quan s'acaba una relació (en termes generals) és sentir que ho he donat tot de mi en va. De vegades sento ràbia, altres només em sento ximple, però el que em perjudica de veritat és que per recuperar l'amor donat necessito temps i paciència perquè no em torna immediatament. Suposo que el problema està que parteixo d'una base on l'amor que comparteixo realment no és compartit, més aviat una forma d'estima embolicada en una idealització i romantització de l'altre. Entenc, per tant, que ho deixo tot anar en el moment en què estimo més a l'altre que a mi mateixa, o que m'estimo més a mi mateixa estant amb l'altre. 

Barthes parla molt d'aquest deliri, del sentiment d'absència, de l'embogiment del subjecte, de la idealització i de l'espera. També en parla del cor com a objecte de donació, encara que sigui ignorat o rebutjat.

I després de molta introspecció, d'hores i hores acompanyades de birres i birres parlant amb l'Olívia i d'haver escoltat repetidament My Love Mine All Mine de la Mitski fins a memoritzar-la, puc entendre que l'amor que dono segueix sent meu! 

Així de fàcil. PAM! S'acaben anys i anys de patiment. No més sentir-me tonta! Si reps del meu amor, tranquil·litat que no m'estàs consumint! 

Ja molt abans d'escriure aquesta entrada i fins i tot abans de posar-m'hi a pensar, vaig escriure fa un temps una carta de tancament que acabava dient així: No siento que me hayas consumido, el amor que te he dado sigue siendo mío. Em va sorprendre fins i tot a mi llegir-la setmanes després perquè no recordava haver-me sentit així i haver-ho gestionat tan bé. Per primer cop no em sento consumida per un "amor" no correspost. 

El meu cor és el que em resta i per cada cop que rep es fa més fort sense perdre la capacitat d'estimar, fent espai per guardar-me'n i que no em falti mai.