videoheaven

 Cada divendres anava amb me mare al videoclub, jo agafava una pel·li de Barbie o de les Bratz, me mare una familiar. Compràvem una bossa de Jumpers, a vegades dues. Si podíem, miràvem la meva a la tarda i, seguit, la dels meus pares, si no, dissabte al matí. Si una ens agradava molt, la remiràvem diumenge. M'encantava anar al videoclub. Crec que el cartell era verd i blau. Quan el van tancar no vaig entendre per què, si nosaltres hi anàvem cada setmana! Tampoc entenia per què la gent no ho freqüentava. Quan van operar al meu pare de la cama, la meva tieta em venia a buscar a l'escola. Un dia que passàvem per davant el videoclub li vaig dir d'entrar, segurament era divendres. Vaig haver d'explicar-li el ritual que tenia amb me mare, no es podia fer d'una altra manera. Jo la notava confosa, no era un hàbit seu. Recordo parlar-li molt emocionada, m'il·lusionava la idea d'estar-li introduint a una cosa meva que m'encantava. Vam agafar una pel·lícula i una bossa de llaminadures. Era 2010. Ara el videoclub és una Clarel, el meu reproductor de DVD i VHS no funciona, visc en un altre barri i només em queda el record de les tardes de divendres, de la dependenta seria, dels seus passadissos, de la pel·lícula de Trollz que hi havia exposada al taulell (i que només es podia comprar i me mare no me la va comprar, però me la va piratejar), i de l'olor de les capses de DVD amb el tiquet a dins per retornar. Ahir vaig reviure tot això mirant Videoheaven, i ja diuen això que els videoclubs només existeixen en les pel·lícules que els volen recordar, com un element del passat. Però d'això no fa tant.