por de viure o por a morir

Diumenge vespre, són les set de la tarda i estic en pijama, dins l'edredó assimilant La peor persona del mundo de Joachim Trier, a punt d'escriure l'entrada més pessimista del meu blog. 

Si amb 21 anys sento totes les pors que se'm projecten en la Julie de 30 anys, temo que retornaré a l'espiral delirant i existencial que encara no sé ben bé com aturar i que porta absorbint-me bona part dels meus 20. Estic completament esgotada i sento que em falta l'aire en una cursa que mai s'acaba. Em fa pànic el futur, em paralitza i, tot i això, sento que he de seguir corrent. Sento que se m'escapa el temps, que la vida tira de mi cap a un lloc que no estic podent decidir i que no ho vull fer perquè la idea d'equivocar-me em pesa més. Em tanco tantes portes per por de fracassar i alhora m'angoixa quedar-me sense temps per experimentar i provar i sentir la felicitat de tot allò que m'omple. Sentir que ho he donat tot sense ni tan sols començar, perquè sento que si poso jo el límit deixo sense oportunitats de decebre'm al possible fracàs anticipat. També em fa por estimar i que mai sigui suficient. La idea de la conformitat, la comoditat, la indecisió en allò que estimes, però que sembla no ser prou i alhora impossible de deixar anar. I amb això, el pressentiment que tot pot ser millor m'esgota, em desgasta, em fa mal. Si la meitat de la meva vida no l'hagués passat en els marges de la meva ment, observant com a espectadora analítica cada moviment, imaginant futurs viables, útils, eficaços o inassolibles, revisitant el passat i cada error i decisió que m'ha portat fins on soc ara; si per un moment pogués donar-li a l'interruptor del món i aturar-ho uns segons per poder respirar, sortir al carrer, córrer lliurement i sentir que l'aire no m'ofega; si tan sols pogués aturar totes les pors que em frenen la il·lusió, i gaudir dels bons moments i de l'amor sense sentir la imminència del seu final, tot seria molt millor i no estaria un diumenge vespre amb 21 anys sent consumida per una nostàlgia anticipada o unes pors irremeiables sobre una vida que no existeix. I si no és això, no sé què puc fer per sentir-me millor... estic realment cansada. O potser només és diumenge i demà se'm passarà i ja tal...