records.lina

Promise , Laufey I made a promise To distance myself Took a flight through aurora skies Honestly, I didn't think about how we didn't say goodbye Just: See you very soon It hurts to be something It's worse to be nothing with you Mm-mm-mm-mm So I didn't call you For sixteen long days And I should get a cigarette For so much restraint , no matter how long I resist temptation I will always lose It hurts to be something It's worse to be nothing with you I've done the math There's no solution We'll never last Why can't I let go of this? So I broke my promise I called you last night I shouldn't have, I wouldn't have If it weren't for the sight of a boy who looked just like you Standing out on Melrose Avenue It hurts to be something It's worse to be nothing with you It hurts to be something It's worse to be nothing with you 

Ara que ja no hi som i que el que ens queda és un buit gegant, on sabem que ens esperem a l'altre costat, penso en les meves mans i com fer-les arribar a on ets, estirar-te i poder-nos abraçar. Des del límit del no-res, imagino el teu cos en l'horitzó i, si m'esforço molt, veig els teus ulls brillants, recordo el tacte de les teves mans, que ara esperen recaragolades rere la teva esquena, i torno a pensar en el teu somriure relaxat, aquest que porto guardat en una butxaca per no perdre'l mai. Mirant la immensitat de l'espai que ens separa, m'agenollo esgotada, no sé ni per on començar a fer camí, no sé si vull anar on estàs o esperar que vinguis o mirar de trobar un punt en el mig. Què faràs tu si no vinc? En què penses? Què mires? Què veus? Què hi ha a l'altre costat que t'ha fet obrir l'escletxa que ens separa? Com ens ho farem per tornar-nos a trobar? Quines paraules t'arribaran si només les llancem a l'aire, si floten entre nosaltres i no...

Diumenge vespre, són les set de la tarda i estic en pijama, dins l'edredó assimilant La peor persona del mundo  de Joachim Trier, a punt d'escriure l'entrada més pessimista del meu blog.  Si amb 21 anys sento totes les pors que se'm projecten en la Julie de 30 anys, temo que retornaré a l'espiral delirant i existencial que encara no sé ben bé com aturar i que porta absorbint-me bona part dels meus 20. Estic completament esgotada i sento que em falta l'aire en una cursa que mai s'acaba. Em fa pànic el futur, em paralitza i, tot i això, sento que he de seguir corrent. Sento que se m'escapa el temps, que la vida tira de mi cap a un lloc que no estic podent decidir i que no ho vull fer perquè la idea d'equivocar-me em pesa més. Em tanco tantes portes per por de fracassar i alhora m'angoixa quedar-me sense temps per experimentar i provar i sentir la felicitat de tot allò que m'omple. Sentir que ho he donat tot sense ni tan sols començar, perquè se...

Necessito temps i espai. Necessito un moment ben llarg, sentir que puc respirar al meu ritme, trobar el meu ritme. Necessito endreçar el meu cap, calmar el meu cos que no para de remoure's i tremolar sota un formigueig constant que em recorre amunt i avall les extremitats. Sento que la vida tira de mi i no em deixa aturar-me per apreciar què m'està passant. Com si perseguís una idea que no acabo d'entendre, però com que no em vull equivocar ni deixar-la anar, em deixo estirar, desarrelar? Em fa por adonar-me més tard que tot el que he viscut no ho he sentit de veritat, que no m'he escoltat, que m'he deixat portar. Per això necessito temps i espai per poder respirar.