absència de tacte

Ara que ja no hi som i que el que ens queda és un buit gegant, on sabem que ens esperem a l'altre costat, penso en les meves mans i com fer-les arribar a on ets, estirar-te i poder-nos abraçar. Des del límit del no-res, imagino el teu cos en l'horitzó i, si m'esforço molt, veig els teus ulls brillants, recordo el tacte de les teves mans, que ara esperen recaragolades rere la teva esquena, i torno a pensar en el teu somriure relaxat, aquest que porto guardat en una butxaca per no perdre'l mai. Mirant la immensitat de l'espai que ens separa, m'agenollo esgotada, no sé ni per on començar a fer camí, no sé si vull anar on estàs o esperar que vinguis o mirar de trobar un punt en el mig. Què faràs tu si no vinc? En què penses? Què mires? Què veus? Què hi ha a l'altre costat que t'ha fet obrir l'escletxa que ens separa? Com ens ho farem per tornar-nos a trobar? Quines paraules t'arribaran si només les llancem a l'aire, si floten entre nosaltres i no les podem atrapar? Què ens direm ara i com ens ho farem. 

Si cada lletra emprada en pensar-te es convertís en un maó, potser podria arribar on ets tu ara, però em quedaria sense paraules i sense raó.

Ara, que ja no hi som i que el que ens queda és un buit gegant, recorro les empremtes que les teves mans van deixar, sento el teu rastre i el trobo a faltar com qui troba a faltar l'escalfor del sol, ho sento per tot el cos, i tracto de retenir-ho tot en les meves mans. En el desig de tornar-nos a trobar, l'espera em consumeix, només puc especular, però si del futur no podem saber res cert, potser ara només ens estem fent mal.

L'absència de tacte em va ferir, però ara només el trobo a faltar.