records.lina

Quina sort poder experimentar les pel·lícules en una gran pantalla. Els petons de Warhol m'han absorbit i abstret de la meva realitat, donant-me un espai i un temps per sobreanalitzar la fisicitat dels cossos en la intimitat de dos estranys, l'art de besar i el no art de besar. Com en una sala plena de voyeurs, que així de primeres sona estrany i incòmode, Kiss  ens ha permès parar la vista en un acte que en la quotidianitat resulta tan curiós, tan magnètic i tan prohibit quedar-s'hi mirant, trencar aquesta intimitat. Cada petó suscitava nous punts d'anàlisi, projeccions personals -petons del passat, petons recents, petons anhelats-, dissociar de la realitat i dedicar tot l'espai i capacitat mental en les imatges de dos estranys besant-se en la pantalla gran. I si el cinema per mi és això? Despertar emocions en els espectadors de manera implícita, quasi sensorial, a través de tots els aspectes tècnics i formals; crear un espai d'evasió de la realitat pròpia, cen...

Per sort o per desgràcia tinc una intuïció masteritzada i tot el que em podria fer mal i enfonsar ho puc preveure. Tot el que ens ha passat ja ho he viscut en el meu cap. Tot el que podia anar malament, tot el mal que em podries fer, ja ho tenia associat amb qui soc i qui no ets. He viscut tants cops aquesta història, sé de sobres que no és personal, que no soc important, que tot raja d'inseguretats, punts vitals distanciats, que mai t'he agradat.  Sempre que es compleix una intuïció sento com una capa interior es desprèn de mi, una capa propera al pit que envolta el meu cor. Dins meu un desgast constant, un raspall rascant-me el pit, un tap destapant un petit forat, paper d'alumini arrugat, un buit que es va fent gran. 

Últimament, em trobo rebuscant en converses passades i removent els calaixos dels records que guardo d'aquella nit d'agost. De tant en tant penso en escriure't, preguntar-te com vas, sent conscient del nostre comiat, tímid, insípid i estrany -tornàvem a ser dos estranys.  Les meves amigues ja m'advertien quan els vaig explicar que la màgia del record s'havia de quedar en aquella nit i que no passava res si restava allà, intacta, emmarcada, tancada. La Isolda em va dir: La teva història és més de pel·li que mai sent fugaç!  Però jo no sé deixar anar.  Ens vam retrobar. París, un club de jazz, la meva última nit. Potser no érem les mateixes persones que les de tres setmanes enrere -les que van coincidir en una expo a la Filmoteca de Precursores Cineastes- almenys no les que es van conèixer. Potser el que vam parlar fent birra rere birra (Indian-Sureña-Nevermind) i, seguit, caminant des de pl Universitat fins a Diagonal-Eixample, es va tancar a les 6 de la matinada qua...

  Aquí la vida sigue! I a vegades sento que em quedo enrere i m'angoixa aquesta idea; d'altres, però, aprecio el que m'envolta perquè realment soc feliç. Crec que la vida se m'atura quan m'avanço a un futur en què ja estic fora d'aquesta bombolla, quan miro més enllà dels anys universitaris. Aquest pensament m'engoleix. Sé que soc feliç perquè no vull que s'acabi la vida que visc (o el moment en què estic), vull aturar-me en l'instant, aturar-la, sortir un moment d'aquesta i apreciar-la millor, analitzar-la? No, analitzar-la no. Vull calcar en paraules i imatges. Em fa molta por deixar-la enrere perquè em fa por oblidar-la, pensar que el que estic sentint/vivint no ho tornaré a experimentar.  Però suposo que la vida segueix perquè ha de seguir i ho accepto i em rendeixo al pas del temps. Aturar-me en la nostàlgia no em serveix de res i em fa mal. Vull viure més en el present. Escolto el cant dels ocells i em deixo portar per les seves melodies, a...

Estic completament addicta a actualitzar el blog. m'encanta, m'il·lusiona, m'apassiona. podria estar-hi tota la nit. me'n vaig a dormir.  bonanit!

Buscàvem lligar els nostres cossos, com si dos en fessin un, amb molt d'afecte, amb força i tendresa. i com he trobat a faltar aquesta sensació i quina pena que tot fos casual.   He trobat el que enyorava, però no ens volem estimar.   Tanta intimitat acumulada en un instant amb un estrany.

 in my blogger era... Carrie Bradshaw o Carlotta Cosials ... girlhood is a spectrum for real i l'estereotip de noia teclejant al portatil estirada al llit i destrossant-se l'esquena és completament cert i verídic.  Avui he sentit l'impuls de publicar els meus pensaments, sentiments, emocions... bàsicament m'he desfet de tot sentit de privadesa i convençut que internet esdevindrà el meu safe place. Visca la petjada digital!! visca el self-respect!!! espero que al menys quedi ben divertida, anecdòtica, intel·lectual i gens vergonyosa... que per això ja tinc twitter.... stay tunned! real footage de jo escrivint aquesta entrada 

hola! embogint, reformulant la meva vida, aprofitant el canvi d'any... 13 de gener de 2025, classe de Taller de so, dissociant. L’univers (una review d’Intermezzo de la Sally Rooney a GoodReads) m’ha connectat amb aquest espai de creació i “oversharing”, perfecte em penso per iniciar aquesta nova era que he decidit emprendre amb el canvi d’any —i que de moment s’està mantenint amb pinces i amb molt d’esforç i treball mental. Punts fonamentals d’aquesta nova era (i que m’he de recordar sovint) destinar les meves energies a la creació de projectes manuals/artístics, personals/col·lectius No fer-me petita per ningú Aprendre boxa Evitar la male gaze costi el que costi! També evitar la lesbian masc gaze masteritzar les meves habilitats de manicura semipermanent De moment he començat a fer anells de filferro, postals per les meves amigues, llegir molt i una classe de boxa. Però perquè no sembli tot idíl·lic i allunyat de la crua realitat de ser una jove en els seus 20, deixo una llista d...