et trobo a faltar o estic romantitzant el teu record?

Últimament, em trobo rebuscant en converses passades i removent els calaixos dels records que guardo d'aquella nit d'agost. De tant en tant penso en escriure't, preguntar-te com vas, sent conscient del nostre comiat, tímid, insípid i estrany -tornàvem a ser dos estranys. 

Les meves amigues ja m'advertien quan els vaig explicar que la màgia del record s'havia de quedar en aquella nit i que no passava res si restava allà, intacta, emmarcada, tancada. La Isolda em va dir: La teva història és més de pel·li que mai sent fugaç! Però jo no sé deixar anar. 

Ens vam retrobar. París, un club de jazz, la meva última nit. Potser no érem les mateixes persones que les de tres setmanes enrere -les que van coincidir en una expo a la Filmoteca de Precursores Cineastes- almenys no les que es van conèixer. Potser el que vam parlar fent birra rere birra (Indian-Sureña-Nevermind) i, seguit, caminant des de pl Universitat fins a Diagonal-Eixample, es va tancar a les 6 de la matinada quan vaig agafar el Cabify. Vam estar des de les cinc de la tarda fins a les 6 del matí. Se'ns va fer de nit. 

Ara et recordo quan em sento sola, quan enyoro un amor romàntic o quan sento que t'estic oblidant, perquè no vull deixar enrere totes les emocions que vaig sentir aquella nit d'agost, ara un xic desdibuixades, idealitzades, anhelades. He escrit tant sobre el que vam viure, no sé fins a quin punt tot ha sigut una història de ficció, una rom com dolenta de Netflix que agafa tots els estereotips romàntics per elaborar una trobada entre dos estranys que es troben en una expo i acaben mirant una pel·lícula de la seva directora preferida i tenen la mateixa edat i viuen a milers de kilòmetres de distància i passen una nit junts recorrent Barcelona i un toca el piano i té un grup de jazz i a l'altra li agrada fer fotos, però se sent perduda i en un bloqueig creatiu i s'acomiaden després d'una nit de confidències, complicitat i intimitat i es retroben màgicament però un xic planejat a París en un club de jazz. 

Sé que no estic enamorada de tu, que no som compatibles, que no ens coneixem i que aquest exercici de reviure el que va passar a través d'una inspecció exhausta del que recordo i el que guardo de tot plegat està estripant el teu record. Sé que la màgia queda intacta a Barcelona, a París no va arribar. No estic enamorada de tu. Estimo el conjunt d'emocions que vaig sentir aquella nit d'estiu, el record de nosaltres trobats per l'atzar (?).  

Ni et trobo a faltar ni romantitzo el teu record, enyoro el que vaig sentir i torno a aquest passat per recuperar el que ara sento tan llunyà i fora del meu abast.