aquí la vida sigue!

-

 

Aquí la vida sigue! I a vegades sento que em quedo enrere i m'angoixa aquesta idea; d'altres, però, aprecio el que m'envolta perquè realment soc feliç. Crec que la vida se m'atura quan m'avanço a un futur en què ja estic fora d'aquesta bombolla, quan miro més enllà dels anys universitaris. Aquest pensament m'engoleix. Sé que soc feliç perquè no vull que s'acabi la vida que visc (o el moment en què estic), vull aturar-me en l'instant, aturar-la, sortir un moment d'aquesta i apreciar-la millor, analitzar-la? No, analitzar-la no. Vull calcar en paraules i imatges. Em fa molta por deixar-la enrere perquè em fa por oblidar-la, pensar que el que estic sentint/vivint no ho tornaré a experimentar. 

Però suposo que la vida segueix perquè ha de seguir i ho accepto i em rendeixo al pas del temps. Aturar-me en la nostàlgia no em serveix de res i em fa mal. Vull viure més en el present.

Escolto el cant dels ocells i em deixo portar per les seves melodies, acompanyades per ràfegues de vent fred que mouen les cortines, entren per la finestra -ara filtrades- en forma d'una suau brisa que m'acaricia la cara. És hivern. Soc feliç. Visc!

nota: crec que em recreo massa en aquesta angoixa! He de parar! És cansat i es fa repetitiu i em fa realment mal!!!!

Espavila! La vida segueix!!

Em dic Lina, tinc 21 anys, i tinc un seriós problema amb la meva privacitat pel que fa a les meves emocions i la petjada digital. Escric molt i faig moltes fotos perquè un altre dels meus grans problemes és la nostàlgia i la por irracional a l'oblit. Suposo que això resumeix prou bé la funció d'aquest blog (el meu somni de petita s'ha complert).

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

videoheaven

-
Imatge
 Cada divendres anava amb me mare al videoclub, jo agafava una pel·li de Barbie o de les Bratz, me mare una familiar. Compràvem una bossa de Jumpers, a vegades dues. Si podíem, miràvem la meva a la tarda i, seguit, la dels meus pares, si no, dissabte al matí. Si una ens agradava molt, la remiràvem diumenge. M'encantava anar al videoclub. Crec que el cartell era verd i blau. Quan el van tancar no vaig entendre per què, si nosaltres hi anàvem cada setmana! Tampoc entenia per què la gent no ho freqüentava. Quan van operar al meu pare de la cama, la meva tieta em venia a buscar a l'escola. Un dia que passàvem per davant el videoclub li vaig dir d'entrar, segurament era divendres. Vaig haver d'explicar-li el ritual que tenia amb me mare, no es podia fer d'una altra manera. Jo la notava confosa, no era un hàbit seu. Recordo parlar-li molt emocionada, m'il·lusionava la idea d'estar-li introduint a una cosa meva que m'encantava. Vam agafar una pel·lícula i una b...
seguir llegint »

un forat entre capes de pensaments acumulats

-
Aquestes últimes setmanes, m'he adonat que tinc molta por de tot, i la por em satura el cap de pensaments, m'autosabotejo per por. La por omple els buits que em desestabilitzen, els tapa com si els hi posés una tireta. La meva por al buit no em deixa espai per créixer, tot ho omple de respostes que no neixen de mi, d'idees que no són meves, de discursos que tinc interioritzats. Per tant, quan dubto, immediatament busco respostes en patrons passats sense donar-me l'oportunitat d'anar més enllà, sentir-me en profunditat i intentar créixer per l'escletxa que se m'obre en dubtar. Tot el meu cap i cos és un cúmul d'imatges, pensaments i paraules empastifats com paper maixé.  Ara, per fi entenc que quan s'obre un forat en mi és una entrada d'aire per on ventilar i alleugerir aquest conglomerat d'anys i anys sobrepensant i patint per pors que ni tan sols són meves, que he anat heretant. Potser pensar des dels buits és la manera de créixer i trobar a...
seguir llegint »

por de viure o por a morir

-
Diumenge vespre, són les set de la tarda i estic en pijama, dins l'edredó assimilant La peor persona del mundo  de Joachim Trier, a punt d'escriure l'entrada més pessimista del meu blog.  Si amb 21 anys sento totes les pors que se'm projecten en la Julie de 30 anys, temo que retornaré a l'espiral delirant i existencial que encara no sé ben bé com aturar i que porta absorbint-me bona part dels meus 20. Estic completament esgotada i sento que em falta l'aire en una cursa que mai s'acaba. Em fa pànic el futur, em paralitza i, tot i això, sento que he de seguir corrent. Sento que se m'escapa el temps, que la vida tira de mi cap a un lloc que no estic podent decidir i que no ho vull fer perquè la idea d'equivocar-me em pesa més. Em tanco tantes portes per por de fracassar i alhora m'angoixa quedar-me sense temps per experimentar i provar i sentir la felicitat de tot allò que m'omple. Sentir que ho he donat tot sense ni tan sols començar, perquè se...
seguir llegint »