una imatge que vull pintar

Si em posés a pintar un quadre, que ara les meves mans ho demanen —però no tinc les eines adequades ni estic a casa—, començaria per un llenç petit. Fa molt que no pinto amb acrílic, requereix un temps, una preparació i un ordre en la meva habitació que no tinc disponible i tampoc he pogut gestionar abans. Però ara, que les meves mans ho demanen, començaria per endreçar el meu escriptori, canviaria els llençols del llit, obriria la finestra i escombraria el petit passadís que es forma entre els mobles de l'habitació. Enmig de la renovació d'aires, aquesta força nova que em mou em permetria treure la capsa de pintures que hi ha sota el meu llit, netejaria la paleta empastifada de pintura seca i faria selecció dels pinzells que hauria de fer servir. Tot seguit, amb un llenç en blanc davant, començaria per pintar un fons blau cel. A la part inferior, amb un verd claret, un camp de gespa, propi de la primavera, amb petits puntets grocs i floretes roses naixent sense cap mena d'ordre ni patró. Dibuixaria un petit turó i, a mitjans de la pujada, una petita casa amb un balcó, una teulada color vermell maó i unes finestres emmarcades per cortines ratllades o de flors. A la banda esquerra de la porta, una bústia blau marí, a l'altra banda un petit test amb margarides, tulipes o clavells, formant un petit jardí. En el punt més alt del turó, un llimoner fent ombra a una taula i dues cadires de ferro forjat. I, sobrevolant l'horitzó, un petit estel roig, que bé podria ser el sol. D'aquesta imatge improvisada, generada per un desig de pintar o per una força externa naixent d'una genuïna felicitat, en podria fer un quadre si tan sols tingués les meves eines, o la meva habitació a l'abast. De moment, com només disposo de les paraules i un teclat, l’imagino i el pinto dins el meu cap.