un cos

 “De pressa, de pressa!” Em deia. I jo corria i corria, fins al final, fins a l’últim alè. Ho donava tot, sentia com el meu cos es desempallegava de mi, el portava al límit i agonitzava i d’aquesta agonia m’enriquia de valor. Volia frenar-me, volia aturar-se i jo no el deixava. El meu cos, lleuger, difós i canviant, el meu cos petit que s’ha fet gran. Vivia en una cursa constant, moguda com pel pols d’un animal que fuig del seu depredador, em deixava portar per un instint de supervivència. 

Mai he guanyat res. Em fa por nedar perquè de petita quasi m’ofego volent arribar el més lluny possible sense respirar. He arrossegat al límit un cos que em costa d’identificar, que sovint oblido com és i que em pertany. El meu cos ara ja gran, encara lleuger, difós i mutant. Si pogués, fil per agulla el cosiria amunt i avall, assegurant-me que tot queda ben lligat, suturant velles ferides i brodant paraules de pau, amor i disculpa. 

És el primer cop que escric sobre el dia que vaig agafar por de nedar. Potser l’escriptura és aquesta agulla, les paraules el fil que uneixen cos i ànima. El que sento i penso surt de les meves mans, del meu cos inclinat al paper o dels meus dits teclejant l’ordinador i les meves cames doblegades sobre el llit sostenint-lo a l’alçada dels meus ulls. Escrivint no sento ni pressa ni pressió. Escrivint, no distingeixo cap límit entre el que sóc i el meu cos.