aiiiiiiiixxxxxxx

-

 Hola,

són les 9:02 d'un dimecres de juliol, estic bastant trista, no mentiré. No sé què he de fer amb tanta incertesa i tampoc sé d'on ve, però se m'està convertint en pena i estic bastant cansada de la sensació pesant que m'arrossega per seguir endavant i em fa pensar que el futur està lligat a un present que no estic sabent gestionar ni sentir. Veig la meva vida passar, però no la sento en el seu lloc o no em sento en els llocs que va ocupant el meu cos, allà per on es mou. Entenc que aquesta sensació és passatgera i m'abraço a aquesta idea, però arriba un punt en què com diu la Gracie Abrams: I live in a patterns of breakdowns, i detesto el concepte i detesto encaixar en el cànon d'allò que diuen thought daughter (no se m'acut un millor sinònim en català i també em frustra que l'ús dels anglicismes sigui l'única manera de descriure com em sento). Porto una bona ratxa de negativitat, perdó si això incomoda, però si no m'ho trec de sobre potser explotaré. Dit això, em sento millor, he pogut materialitzar en paraules una frustració! Seguim! Què ens aturaaa!!! (com diria l'Alan). Bé, jo mateixa m'aturo. Això és el que em frustra més. Puc, si us plau, viure sense donar-li mil voltes al cap repassant tota la vida que deixo enrere, totes les decisions, errors i interaccions que m'han portat a ser on soc, gràcies. Em fa una mica de por tot plegat això. 

Abraçada,

Lina


Em dic Lina, tinc 22 anys, i tinc un seriós problema amb la meva privacitat pel que fa a les meves emocions i la petjada digital. Escric molt i faig moltes fotos perquè un altre dels meus grans problemes és la nostàlgia i la por irracional a l'oblit. Suposo que això resumeix prou bé la funció d'aquest blog.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

absència de tacte

-
Ara que ja no hi som i que el que ens queda és un buit gegant, on sabem que ens esperem a l'altre costat, penso en les meves mans i com fer-les arribar a on ets, estirar-te i poder-nos abraçar. Des del límit del no-res, imagino el teu cos en l'horitzó i, si m'esforço molt, veig els teus ulls brillants, recordo el tacte de les teves mans, que ara esperen recaragolades rere la teva esquena, i torno a pensar en el teu somriure relaxat, aquest que porto guardat en una butxaca per no perdre'l mai.  Mirant la immensitat de l'espai que ens separa, m'agenollo esgotada, no sé ni per on començar a fer camí, no sé si vull anar on estàs o esperar que vinguis o tractar de trobar un punt en el mig. Què faràs tu si no vinc? En què penses? Què mires? Què veus? Què hi ha a l'altre costat que t'ha fet obrir l'escletxa que ens separa? Com ens ho farem per tornar-nos a trobar? Quines paraules t'arribaran si només les llancem a l'aire, si floten entre nosaltres i...
seguir llegint »

por de viure o por a morir

-
Diumenge vespre, són les set de la tarda i estic en pijama, dins l'edredó assimilant La peor persona del mundo  de Joachim Trier, a punt d'escriure l'entrada més pessimista del meu blog.  Si amb 21 anys sento totes les pors que se'm projecten en la Julie de 30 anys, temo que retornaré a l'espiral delirant i existencial que encara no sé ben bé com aturar i que porta absorbint-me bona part dels meus 20. Estic completament esgotada i sento que em falta l'aire en una cursa que mai s'acaba. Em fa pànic el futur, em paralitza i, tot i això, sento que he de seguir corrent. Sento que se m'escapa el temps, que la vida tira de mi cap a un lloc que no estic podent decidir i que no ho vull fer perquè la idea d'equivocar-me em pesa més. Em tanco tantes portes per por de fracassar i alhora m'angoixa quedar-me sense temps per experimentar i provar i sentir la felicitat de tot allò que m'omple. Sentir que ho he donat tot sense ni tan sols començar, perquè se...
seguir llegint »

un forat entre capes de pensaments acumulats

-
Aquestes últimes setmanes, m'he adonat que tinc molta por de tot, i la por em satura el cap de pensaments, m'autosabotejo per por. La por omple els buits que em desestabilitzen, els tapa com si els hi posés una tireta. La meva por al buit no em deixa espai per créixer, tot ho omple de respostes que no neixen de mi, d'idees que no són meves, de discursos que tinc interioritzats. Per tant, quan dubto, immediatament busco respostes en patrons passats sense donar-me l'oportunitat d'anar més enllà, sentir-me en profunditat i intentar créixer per l'escletxa que se m'obre en dubtar. Tot el meu cap i cos és un cúmul d'imatges, pensaments i paraules empastifats com paper maixé.  Ara, per fi entenc que quan s'obre un forat en mi és una entrada d'aire per on ventilar i alleugerir aquest conglomerat d'anys i anys sobrepensant i patint per pors que ni tan sols són meves, que he anat heretant. Potser pensar des dels buits és la manera de créixer i trobar a...
seguir llegint »